Hans ens relata com està vivint la pandèmia, com tots nosaltres, una nova situació de vida, una nova normalitat, a la qual no ens acabem d’acostumar i a la qual esperem donar-li la volta aviat.
10/09/2020
Realment per a mi el confinament no ha acabat encara. Sóc conscient que sóc una persona més vulnerable, per la qual cosa la meva família i jo, no sortim per a res.
A conseqüència de la meva greu lesió medul·lar m’és impossible de tossir o esternudar ja que els meus abdominals no són funcionals. Així que realment tenim molta por de qualsevol possible contagi.
Quan començava el confinament total al març, estava molt ben preparat per a la primera carrera de la temporada a França, per Pasqua. Al no saber quant temps anava a durar vaig decidir continuar entrenant.
Al principi pensava a sortir al carrer ja que vaig només i no trobava a ningú més, però, en poc temps va arribar el confinament total, i la prohibició de sortir al carrer. Des d’aleshores he estat entrenant a casa, vaig instal·lar el corró en el garatge i rodava cada dia aquí, la qual cosa m’ha fet poder mantenir un estat de forma òptim. No és molt còmode i la falta d’aire fresc tampoc és agradable però m’he obligat a fer-ho cada dia una hora com mínim, és molt avorrit però no hi ha una altra solució.
Des del moment que podíem sortir fora, sortia en les hores dedicades a la gent gran i discapacitats: de 19.00 h a 20.00 h. Mai sortia sense la mascareta, ni abans, ni ara, però en aquell moment de la pandèmia, sense saber amb certesa quines eren les vies de contacte, havíem de ser molt previnguts i en tornar a casa la meva dona desinfectava absolutament tot. La posició d’un corredor de handbike és molt pròxima a l’asfalt i volíem evitar qualsevol risc. Ara encara seguim així, surto als matins, unes 2 hores. És molt dur amb la màscara posada, mala combinació amb les altes temperatures, però vull estar preparat per si comencen les carreres més endavant.
També he aprofitat aquesta època per a fer millores en la meva bici. He canviat el canvi electrònic, d’un canvi de 10 velocitats a un d’11 velocitats, per la qual cosa també he hagut de canviar tots els cassets de les rodes (3).
A més per un canvi en el reglament, el fre ha d’estar al puny i ha costat molt temps inventar i fer proves per arribar a trobar la manera més adequada, estètica i funcionalment.
Per sort un taller de carboni a València ha fet un fenomenal treball, tot de manera artesanal, una meravella! Ha quedat molt bé i és molt còmode de fer servir.
Espero de tot cor per a tothom que ràpidament estiguin llestes les vacunes per poder tornar a la normalitat i per seguir amb les nostres vides sense por, i per poder veure a amics i família i que l’economia es pugui recuperar per sortir d’aquest episodi tan dur per a tots.
Moltíssimes gràcies a tot l’equip de Xieta per continuar donant-me suport i per l’interès en la meva persona en aquests temps tan durs.
Una salutació
